ASSEMBLEA
Petita escenografia que utilitza una peça de suro com a topografia, com s'utilitza en el pessebre popular, i un plat que acota un espai on es troben un grup de reis, fent referència a la narrativa del pessebre, on es troba el rei de reis.
LLAVOR DE FOC
El món laberíntic de Roser Garriga aboca en l'eix de la llavor viva, vibrant, capaç de la metamorfosi que representa l'eclosió de la crisàlide. És l'empremta que deixa la matèria en arrossegar-se per la terra humida de les idees de l'escultora. Una terra que es transforma en metall; ferro i llautó. Un metall que serveix per protegir punxes de roser, fragments de pergamí i una llavor de cedre. El cedre, l'arbre mític amb què es construí el temple de Jerusalem, la preuada fusta amb què els antics bastien vaixells i taüts; la vida i la mort en una recerca que transcendeixi el món sensible.
Podem veure a l'obra de Roser Garriga els esdeveniments que marquen la seva interioritat i una espècie de davallada als inferns -la pèrdua- en el sentit iniciàtic. La davallada és una recopilació dels estats anteriors i inferiors de la persona, cal descendir per aconseguir els estats superiors. Morir per ressuscitar: la renovació, l'espiral, un dels elements emblemàtics de l'escultora, com la rosa (pètals i espines), que simbolitza d'antuvi l'experiència mística-metafísica i també l'amor; la serp i la càrrega de significats que representa: lluna, pluja, fertilitat, dona, mort, regeneració.
L'obra aplega una sèrie de fenòmens sincrònics, és com si l'inici i la fi, la vida i la mort, el plaer i el sofriment, la saviesa i la ignorància fossin un únic i proteic element, una mena de tapís estelat on tot succeeix alhora, però molt lentament. Múltiples realitats s'articulen en un sistema de xarxa que ho lliga tot amb la natura i amb el paisatge interior, l'espai sagrat, l'eix per orientar-se, per intentar trobar el centre del món. Les planxes de ferro, picades en fred, a les quals l'artista ha incorporat en els últims temps el color, demostren que la manifestació del sagrat en l'art és avui una especulació absolutament individual.
A Llavor de cedre es copsa de forma més explícita la intenció simbòlica de la creació de la Roser: força de la vida, condicionada pel dolor. Fins i tot en Ens calen ales -un clar desig de trencar amb les limitacions- es detecta la violència de la vida.
El ferro i les diverses matèries orgàniques que empra són idònies per descriure un món que cavalca entre l'objectual i l'oníric. Un món on els planetes, les anelles, els estels, els ganivets i els àngels, serven amb cura la llavor de foc que s'arrecera al laberint.
LA POÈTICA DE ROSER GARRIGA
La trajectòria d'un artista sol estar mediatitzada en un grau major o menor pels factors circumdants. O extrínsecs a la seva pròpia mutació creativa. Em refereixo a aquells elements socioculturals que pertanyen més directament als ambients artístics: els gustos del públic que compra art, les modes que imposen -o ho intenten- els crítics, les experiències dels circuits comercials -galeries, fundacions...-, els concursos públics, les beques, etcètera. En el cas de Roser Garriga, aquests factors no sembla que hagin crebantat mai la seva labor artística. Quan l'any 1986 va guanyar el premi de la I Biennal d'Artistes del Baix Llobregat, la seva obra en ferro permetia lectures paral·leles amb alguns dels trets que caracteritzaven el moment d'esplendor que vivia el llenguatge escultòric en els sistemes artístics dominants. Però, en el seu cas, aquesta coincidència es constatava fruit de l'atzar més que del servilisme en el qual varen caure en aquell període d'altres artistes que cercaven, ingènuament, l'èxit fàcil. Ara, quan s'ha apaivagat aquella efervescència i els sistemes artístics estan immiscits en un període d'esfondrament, comprovem que, efectivament, el treball de Roser Garriga transcorre sense sometre's als dictats externs. La seva obra conté encara les mateixes dosis d'independència i d'integritat creativa que aleshores, una mica aliena als avatars dels sistemes hegemònics i maldant per assolir una certa incontaminació artística.
Aquesta integritat, per escriure-ho així, poètica desenvolupada al llarg dels anys es conjumina amb una transició, diguem-ne, estètica o estrictament poètica. En aquest sentit, en una reflexió expressada sobre l'obra última de Roser Garriga podríem remarcar algunes variacions conceptuals respecte a la seva producció anterior. Per exemple, la rellevància que ha adquirit el detall, la precisió fins i tot emblemàtica que certs elements prenen en algunes de les seves peces. El món orgànic que abans ens era suggerit, ara és (re)presentat amb motius referencials més o menys clars. Les formes marines que trobàvem en els seus objectes de dimensions reduïdes dels anys 87-88, per exemple, han esdevingut ara uns explícits caps de peix o unes formes fusiformes ben suggerents. En contrast amb això, el suport s'ha tornat més informe, les planxes de ferro no es contrauen per a definir una forma determinada, sinó que s'expandeixen en l'espai i remarquen la subtilesa i les dobles lectures de la peça. Roser Garriga continua plantejant un joc molt interessant amb l'espai que envolta la seva escultura, amb el punt de visió de l'espectador. La seva obra, a més a més, s'ha tornat menys rígida, s'ha enriquit amb l'aportació que nous materials o nous objectes han fet a la seva poètica artística. Una poètica que, malgrat tot, continua lligada en la seva globalitat a la terra, sigui per la via de la naturalesa vegetal, com per tot allò que té com a referent el món de pagès, en un sentit complectiu del terme (eines, vida quotidiana...).
Tot plegat, l'obra escultòrica de Roser Garriga, tant des del registre estètic com des de l'ètic, se'ns mostra encara amb una important càrrega de seducció artística.
BOSCOS DE TARDOR AMB ROSER GARRIGA
A les primeres passes pel bosc, els fugen de sota els peus ferrats tot de cuques especialment planes que evoquen pressions immemorials damunt el terra. L'escarritx, i tant, es fa eixordador. Els més agosarats dels caçadors provarien d'encalçar-les, d'aturar-les a escopetades. Però l'alba té mil jocs, i ara és ella qui espetega a l'horitzó, com una pedra foguera que es refregués contra les muntanyes del fons. O tal vegada són, si no, les politges mal untades de la nit: un senyal per a la sortida d'uns musclos o orellanes metàl·lics i granats, empesos per tot de potes que recorden, en petit, els arbres després d'un foc. Una sortida fugaç, val a dir-ho, per tal com les bestioles -o els ginys- s'esmunyen tot d'una, aventosa enllà, on els esperem els grans baguls del bosc. I ningú no sabria dir, aleshores, quan trigaran a aparèixer de bell nou aquesta mena de musclos ambulants però malgrat tot discrets, ni si amb sequera o amb temps rúfol, com un ull a l'aguait i silenciós i enigmàtic per a l'observador. Si mai, però una patrulla aïllada els surt al pas, tot són clic-clacs, carrisqueigs, escarritxos i qui sap quantes altres onomatopeies que s'endú la pudor del sofre. És quan l'ombra del caçador s'allarga perillosament i forma angles estranys que vénen a ajocar-se a la foscor dels caus, els caus, amb filaments i pèls ferrissos que s'hi deixen entreveure tot al llarg de l'esvoranc, i que parlen entre ells, en contínues converses íntimes, en una llengua silenciosa. Sí, una llengua ancestral i sense signes, pròpia de mol·lusc o del coleòpter, contra la qual ja avancen, en columnes cuirassades, i amb broquers i mosquetons, nous exèrcits tardorals de caçadors.
LA VITALITAT DE L'ESCULTURA
... L'exposició que ara presenta és una de les mostres d'escultura més suggerents que hem pogut veure últimament. Es tracta d'obres petites, en ferro, disposades sobre la paret o, més generalment sobre el terra, i que tenen la seva força en l'espai interior, en la seva ambigüitat interna, o en aquella zona vibrant i oculta que s'estableix entre la peça i el terra o entre la peça i la paret.
La seva obra té sovint reminiscències objectuals (una galleda, una paella, etc.) encara que també crea formes més críptiques que treballen simplement la relació de la forma amb l'espai. Aquelles obres que més ens interessen són les que suggereixen l'espai interior com alguna cosa inquietant i pertorbadora. En les obres més recents, les referències són cada cop més clares a animals d'imatge agressiva.
Roser Garrigda duu a terme tota aquesta poètica reciclant planxes de ferro o objectes trobats i a partir d'un treball artesanal basat a picar, retallar i, en comptades ocasions, soldar la planxa.
LA SÍNTESI ESCULTÒRICA DE ROSER GARRIGA
L'escultura actual està apostant, en bona mesura, per les obres de grans tamanys; aquells que juguen d'entrada amb les sensacions grandiloqüents i extremades que produeixen en l'espectacle. El cas de Susana Solano, i el seu "mobiliari" escultòric, en seria un exemple prou conegut, però no únic.
Ben al contrari, el nou treball de Roser Garriga, el que podem contemplar en aquesta exposició, s'inclina pels objectes de dimensions reduïdes. Això representa un risc afegit en el treball artístic, i més concretament en l'escultòric, perquè les peces petites no compten amb el primer impacte visual de les de gran tamany, sinó que concentren al màxim el seu discurs i requereixen un procés de percepció més lent i meditat. En conseqüència, defugen l'espectacularitat i s'aboquen cap a una minuciositat i un rigor conceptuals on no hi ha cap mena de concessió.
En aquest sentit, les darreres obres de Roser Garriga són un profund exercici de síntesi artística. Una síntesi que es formula a través del ferro, matèria d'ambigües, però magmàtiques relacions amb la naturalesa, un tema sempre present en la seva producció. Aquesta síntesi, d'altra banda, en concretar-se en aquestes obres de tamanys petits, ens fa adonar que la seva escultura no pretén dominar l'espai que l'envolta, com succeeix moltes vegades amb l'escultura actual, imbuïda d'unes estranyes ansies de possessió de l'entorn. (Un dels elements que defineixen precisament el llenguatge escultòric és la relació que la peça tridimensional manté amb el buit espacial que omple o que provoca). Les peces de Roser Garriga, en canvi, sembla que, més que "posseir", vulguin "seduir" l'espai que les conté a força de fer valdre la concentració creativa del seu propi espai interior.
Ben mirada, doncs, aquesta exposició està composta d'unes peces especialment intenses i, com diria Baudrillard, seductores.
QUAN LA VIVÈNCIA ESDEVÉ FORMA
La proposta escultòrica de Roser Garriga no s'emmarca dins de cap dels corrents estilístics que dominen el panorama de l'escultura contemporània. No és la via de l'objecte, no és l'estètica de la ruïna, no és el vessant expressionista d'una nova figuració que recuperi formes i estils del passat ni tampoc una escultura pensada sota el principi de l'acumulació, la seva és una obra que neix d'una vida interior intensa, projecta tota la seva relació amb l'entorn natural que l'ha envoltat.
L'experiència del contacte amb la naturalesa l'ha menat a observar i a palpar les formes i a familiaritzar-se amb els materials de les eines i estris del camp, principalment el ferro, el qual escollit per treball d'una manera artesanal, a base de talls secs i sense l'ajut de la màquina. Per això, les seves escultures no assoleixen grans dimensions i són fetes de làmines primes, dominables per la mà.
El ferro no es manifesta en la seva obra com una matèria prepotent, sinó que tothora està al servei i en funció d'unes formes hermètiques, closes en si mateixes, que conviden a una lectura íntima i a una mirada personal i inquisidora sobre allò que hi ha d'amagat i reclòs al seu darrere.
La seva escultura neix de memòries palpables, d'un esperit de síntesi de la tangibilitat de la matèria, de la presència tridimensional de tot el que ens envolta i de la consciència del volum que les coses tenen quan deixen d'ocupar un espai.
Roser Garriga traça un recorregut per la matèria i per l'espai tot definint un repertori de formes tancades i críptiques que concedeixen una gran importància als espais interiors, als buits. Generalment còncaus, aquests espais són evocadors de misteris i secrets inescrutables.
El seu contacte permanent amb la natura l'ha dut també a plantejar-se l'arbre com a generador de propostes plàstiques més lúdiques i ambientals, que fan menys críptica i més comunicativa la seva obra.
Les seves escultures troben la síntesi al llindar entre l'orgànic i el geomètric i no hi ha en la seva obra altra referència plàstica que aquella que es deriva de la vida interior i d'un pòsit de vivències que finalment pren forma.
ROSER GARRIGA
El Centre d'Art Alexandre Cirici, inaugurat per iniciativa de l'Ajuntament de l'Hospitalet l'any passat, ha obert ara un cicle d'exposicions dedicat a artistes joves de la zona del Llobregat. Roser Garriga ha iniciat el cicle (Molins de Rei, 1954), recentment guanyadora del premi d'escultura de la I Biennal d'Arts Plàstiques del Baix Llobregat, a Cornellà. A part d'alguna instal·lació referida al tema de l'arbre, les escultures presentades es manifesten pel treball de ferro com a matèria que es troba més a prop de les eines del camp, dels seus objectius i de la natura.
EL REPTE DE LA BIENNAL DEL BAIX LLOBREGAT
... Roser Garriga, premi d'escultura d'aquesta biennal, és qui presenta una obra més madura, resultat d'unes vivències interiors nascudes de la seva relació amb l'entorn. Una vida vinculada al camp i a la naturalesa l'ha menat a un material familiar, el ferro, i a unes formes contundents, hermètiques, càlides i sintètiques.